Ahir em vaig creuar amb mi mateixa per un segon, com si fos aquella escena de La double vie de Véronique (Kieślowski 1991).

Dos versions de la mateixa persona en circumstàncies diferents i a la vegada dos desconegudes.

¿Qui seré quan m’haja aposentat i em torbe la mirada de Weronika des d’una foto?

T’escric aquesta carta asseguda a la terrassa d’un cafè en un carrer qualsevol de Roma, i xarrupo un espresso més espés que la suor del dimoni. Tinc aquesta sensació estranya que ja no sóc jo mateixa. És difícil expressar-ho en paraules, però suposo que és com si m’estigués a punt d’adormir, i vingués algú, em desmuntés, i em tornés a muntar molt de pressa. Aquesta mena de sensació. ¿Entens el que vull dir? Els ulls em diuen que sóc la mateixa de sempre, però alguna cosa és diferent. No és que em recordi de com era “la de sempre”. D’ençà que vaig baixar de l’avió, no em puc desprendre d’aquesta fantasia deconstructiva. ¿Fantasia? Suposo que és la paraula…
Asseguda aquí, preguntant-me “com és que sóc precisament a Roma?”, tot al meu voltant comença a semblar irreal. És clar que si segueixo les passes de com hi he arribat hi trobo una explicació, però, en l’esfera dels instints, no n’estic convençuda. El jo que seu aquí i la imatge que tinc de mi no estan sincronitzades. Per dir-ho d’alguna altra manera, no em cal ser aquí, però, malgrat tot, hi sóc. Sé que sóc poc clara, però tu m’entens, ¿oi? 

El meu amor Sputnik, Murakami (1999)  

“The Silver Shoes took but three steps, and then she stopped so suddenly that she rolled over upon the grass several times before she knew where she was.”
The Wonderful Wizard of Oz, Baum (1900)

Quasi inmòbil, aprofite el temps. Medite, observe el cel, tantege la mar, tanque els ulls per a sentir el vent de coberta. I així i tot, com acompanyada de la tortuga Casiopea, la meva vida evoluciona més ràpid del que puc assimilar.   

De vegades ja no sé qui sóc, cosa que em fa sentir pitjor que la soledat o la mort. Si un tros de poliestirè expandit pot servir per fer un imant, inclús en alta mar.. ¿per què de vegades és tan difícil de trobar el nord?

“Cerco un centro di gravità permanente
che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente.”
La voce del padrone, Battiato, 1981     

Desplegar les veles negres no és prou. Cal fer lloc a costa dels feixucs trastos que retrassen el vaixell.

Per un moment se m’ha acudit desfer-me d’un artefacte oblidat que m’he trobat aquest matí a la bodega. Una càpsula del temps. L’anava a llençar per la borda quan un extrany malestar li ha impedit a la mà soltar-la. “Recorda Bonney, qui no té memòria no té futur”. Per altra banda -protesta el seny- la càpsula del temps és un aparell perillós amb un extrany magnetisme, cada cop que l’utilitzes corres el risc que quedar-te atrapada en el passat.

Què fer doncs? De moment me l’hauré de tornar a deixar oblidada a la bodega, on la vaig trobar, potser a la pròxima sàpiga la resposta.      

Ja tinc vaixell. Esmortze a coberta, gaudint del sol.

“Not just the Spanish Main, luv. The entire ocean. The entire wo’ld. Wherever we want to go, we’ll go. That’s what a ship is, you know. It’s not just a keel and a hull and a deck and sails, that’s what a ship needs but what a ship is… what the Black Pearl really is… is freedom.”
Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl, Verbinski (2003)

Hi ha qui creu en els llibres i afirma que tenen el poder d’escollir al lector. Si es així, les històries també deuen ser les que ens empenten a contar-les, malgrat passar pel filtre de la nostra torpesa narrativa, que les deforma.

En aquesta bitàcola, fondejar l’illa és només el començament de la travessia. La Itaca que m’he trobat no és la mateixa que vaig deixar al anar-me’n. Tampoc reconec a la persona que era jo aquí abans, m’han deixat marca les pedres del camí i ara estic modelada per altres records. M’han envait la desorientació i la por, però fugir no és una opció per a una pirata.

Si perdem de vista l’estel polar, la platja i jo podrem aprendre’ns des de zero, com dos desconegudes. Done tres colpets de taló. Arribar és el principi del viatge.